Fa anys conversava amb un company, al cel sia, i m’expressava la seva frustració quan parlava amb la gent. Estava cansat de sentir: “Jo pens….”, “Jo crec….”, “Jo trob….”. Ell volia gent que digués: “Jo sé….”. Volia conversar amb gent que tengués “experiència”, que hagués transitat el camí del que parlava. Estava cansat de bubotes que tot lo dia opinen i tenen a dir sobre qualsevol cosa, que sovint coincideix amb gent que ha fet poca cosa a la vida.
Aquesta conversa me va esperonar vers un camí que jo feia estona que festejava: la d’abstenir-me d’opinar gratuïtament. No és el mateix “conèixer el camí, que caminar el camí”. Abans d’exigir-ho als demés, m’ho havia d’aplicar a mi. He de confessar que en la meva joventut vaig sucumbir sovint a la temptació de ficar cullera per tot allà on podia: opinava, confrontava, m’enfrentava, m’enrabiava, m’enfadava. Per tant, tot i que l’edat et va aportant la serenor que tant agraeix la vida, la desintoxicació no va ser ni automàtica ni ràpida. Com tot en la vida exigeix voluntat i perseverança. Als meus fills els dic que han d’entrenar cada dia, que ve a ser el mateix però en un llenguatge que ells entenen millor.
La conversa amb aquest company arribà en el moment adequat de la meva vida. Ja duia anys entrenant per desintoxicar-me i de cop aquelles paraules varen ressonar dins el meu cap com una gran explosió. Varen ser el detonant de començar a exigir als demés el que jo feia tanta estona que entrenava. Vaig començar per la meva empresa que tenia llavors, Som Hotels, i vaig prohibir, literalment, que poguéssim usar expressions com: “Jo pens, crec, trob, m’agrada…”. Els vaig convidar a que abans de verbalitzar aquestes paraules, prenguessim consciència d’elles i del que anàvem a dir, i ho passàssim pel sedàs de l’opinionitis.
L’entrenament és dur. Ho confés. Però quan t’acostumes a qüestionar-te a tu mateix abans de permetre que qualsevol exabrupte surti de la teva boca, és una exercici realment transformador. Provoca que pensis dues vegades el que vas a dir, i sobretot, a que cerquis quina és la font de la teva informació: és un pensament? És un comentari que has sentit al bar (el famós i tòxic “m’han dit”)? És una preferència? O realment és una experiència que vares tenir?
Parlar des de l’experiència no garanteix per res que el que diguis sigui la veritat, o fins i tot que sigui quelcom d’utilitat. Però el que sí garanteix és que contribuiràs a la conversa amb fets, experiències vitals teves. Després caldrà veure si la teva experiència és adient o aporta valor a la conversa. D’aquesta manera aniràs mitigant aquesta delirant malaltia social, l’opinionitis, i contribuiràs a pujar el nivell de les teves aportacions.
Ens hem d’exigir més rigor i més nivell si volem una societat millor. Comencem per exigir-nos a pensar i conversar des dels fets i no des de les opinions. D’això tractarà Homo Turisticus.
Comments